Passa al contingut principal

Vàrem partir


Partim els dos, cadascun des del punt oposat a l’altre. Ens trobem. Sabíem que si continuàvem, cadascú se n’aniria pel mateix camí però en sentit oposat. Mai més ens trobaríem.
Ens vam donar la mà, vam fer un gir de noranta graus iniciant un nou camí, mai recte, sempre amb girs. Un camí recte és una única visió de la vida, sense matisos.
És bo girar i tornar a girar en el camí per veure, aprendre allò que ens fa pensar i créixer en llibertat.
No hi pot haver camins del mig on puguem amagar la covardia, la mentida, la hipocresia, l’egoisme, el mercantilisme dels sentiments, l’esclavitud, la falsedat, el no comprometre’s a res, el no acceptar responsabilitats, la vagància, la soledat entre la multitud.
Tal com va dir el poeta, el camí es fa al caminar. Hem de caminar el camí que nosaltres mateixos ens marquem, sempre amb la veritat per davant, assumint els nostres errors i les conseqüències de tot el que fem o diguem, amb una única bandera: “la llibertat”. Sí, hem d’anar construint la nostra vida amb fonaments forjats en l’honestedat i el fes bé sense mirar a qui.
Partim, tots dos, des del mateix punt i ens vam anar trobant obstacles que vam anar superant, dels quals aprenguérem, els que recordem per, si es presenten de nou, poder riure’ns d’ells a la cara. Sí, vam partir els dos del mateix punt, junts, agafats de la mà, amb una il•lusió i un objectiu però amb un pensament individual que ens va ajudar a ser millors, al compartir, l’un i l’altre.
¿Vam ser feliços? No ho sé, no conec la felicitat absoluta. Sí que sé que somrèiem molt, sense riallades, ja que qui riu necessita, per riure, la burla, la mofa dels altres, de les seves desgràcies. En realitat, aquest riure, aquesta riallada, intenta amagar la seua niciesa, la seua bestiesa, la seua falta d’humanitat. Somriure de plaer, del plaer d’AIMAR i ser AIMAT, és mostrar al món la llibertat de cadascú interpretada amb un somriure.
Partim des de punts oposats del mateix camí i caminem junts pel camí que pas a pas anem deixant marcat en la nostra vida.
Sinto petit, 12/09/2015, tarda

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dijous, 04 de Juny de 2020

Aquelles persones que critiquen a les que fem crítiques constructives, ens estan informant que tenen por que les nostres crítiques barrin el pas a les seues crítiques destructives, les quals, practiquen per a aconseguir formar una oligarquia. Sinto petit. 04/06/2020 Per a totes aquelles persones que em critiquen.

02 - Divendres, 29 d’Abril de 2011

Diu la lletra d'una cançó "Hi haurà algun dia en què tots al aixecar la vista veurem una terra que hi posi LLIBERTAT" Em pregunto que si l'etiqueta de llibertat que portarà aqueixa terra serà una simple etiqueta o serà l'anunci de què realment en aqueixa terra, la llibertat hi és present en tota la seua grandària. Avui em sento esclau de la meua depressió, demà, qui sap si hi haurà un demà.

Divendres 26 de Juny de 2020

Em nego a visitar grans obres arquitectòniques construïdes en temps passats, siguin religioses o no. Quan les miro, no veig bellesa ni grandiositat, tan sols hi veig la sang, la suor, la fatiga, el dolor, la mort de les persones esclaves, obligades a construir-ho per a la vanaglòria de les persones poderoses. El patiment d'elles, em fa patir en lloc de gaudir d'una hipotètica menyspreable bellesa. Sinto petit. 26/06/2020

01 - Dimarts, 26 d’Abril de 2011.

Ja sé que la solitud no sol ser una bona companya. Ja sé que ens deprimim perquè volem. Ja sé que al meu voltant hi ha molta gent que m'estima. Ja sé que fins i tot hi ha qui m'aima. Ja sé que recollim el fruït de el que hem sembrat. Xisclo, crido, gesticulo, ningú em sent, ningú em veu. Què és el que he sembrat? Sinto petit, 26/04/2011

GRACIAS, JOSÉ ANTONIO LABORDETA

HABRA UN DIA EN QUE TODOS, AL LEVANTAR LA VISTA, VEREMOS UNA TIERRA QUE PONGA LIBERTAD. 1. Hermano, aquí mi mano, será tuya mi frente y tu gesto de siempre caerá sin levantar huracanes de miedo ante la libertad. Haremos el camino en un mismo trazado, uniendo nuestros hombros para así levantar a aquellos que cayeron gritando libertad. 2. Tocarán las campanas desde los campanarios y los campos desiertos volverán a granar unas espigas altas, dispuestas para el pan; para un pan que en los siglos nunca fue repartido entre todos aquellos que hicieron lo posible  por empujar la historia hacia la libertad. 3. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser. Que sea como un viento que arranque los matojos, surgiendo la verdad, y limpie los caminos de siglos de destrozos contra la libertad.

AVUI , 17 de març 2011

Aimar és viure en llibertat. La llibertat és empresonada per la hipocresia. La hipocresia s’alimenta del “NO SABER” El “NO SABER” és la finalitat dels porucs. Els porucs viuen esclaus d’ells mateixos. La pròpia esclavitud és la negació a l’AMOR. Sinto petit, 10/02/2011, matinada