REFLEXIONS DINS DE LA TRISTESA

EN CASTELLANO

Aima sense fer soroll.
L’amor no entén de cridòria,
que només serveix per a distreure,
per a embolcallar la mentida,
per a embadocar a qui només espera,
a qui no creu ni vol el verdader amor.

Aima sense cridar l’atenció.
La petulància és una careta,
de l’egoisme, del voler i no aimar.
Que la vanitat amaga la veritat,
mostra el que no és i tapa els sangtraïts
que li pertoca a una vida fal·laç.

Aima sense que ningú noti,
ni la teua presencia ni la teua absència.
Sense que les paraules, i el ser exterior,
siguin els protagonistes impertèrrits.
Sense pors, ni actes de valentia,
sense sorpreses ni misteris.

Aima xiuxiuejant a cau d’orella,
amb el frec dels teus sentiments,
amb l’acaronament de la teua dolçor,
amb la mà oberta i els ulls clucs,
amb la llibertat, el respecte
i el compartir com estendard.

Aima senzillament per a aimar.
En la claredat de la sinceritat,
fugint de la foscor de la supèrbia.
En la diafanitat de l’honestedat,
sense reserves ni mancances,
sense odi ni rancúnia.

Aima i rebràs AMOR.

Sinto petit.

22/03/2015