La teua mirada penetra dins meu, revifa el desig de besar-te i abraçar-te, allò que anys enrere no va ser possible.
Imagino, llavi sobre llavi amb un suau frec que ens transporta a una plaent revolta de sentiments.
Rebo petits frecs a la pell i als pèls de la barba que m’omplen de tendresa i em provoquen amoroses llàgrimes que dissimulo.
No puc pensar en el que haguera pogut ser, puig mai va estar. Però sí que puc obrir les portes a la bogeria desenfrenada dels sentiments ara empresonats per la por al dolor i per la maleïda feblesa.
I és quan un poc de quasi res se sent com un molt de tot, i és viu plenament en el goig d’un “tu i jo” distants en el temps i en l’espai i amagadament junts en el sentiment.
Seguts junts, més que escoltar-nos ens sentíem, sense voler acomiadar-nos. Seguts junts, a poc a poc, la por i el dubte desapareixen donant pas als somriures i a desitjar que s’aturi el temps, que aquests instants restin vius en el nostre inesborrable record.
Seguts junts, de peu junts, mirant-nos junts, em costa veure com te’n vas. Però, no t’allunyes, simplement has de viure la teua vida.
Gràcies per trencar la meua por als sentiments.
A Julietta, dolçament.
Sinto petit.
02/07/2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada