La meva
pregunta és: ¿som capaços d'aimar i de no estimar?
Si aimem
en lloc de estimar, si ens eaimem en
lloc d'estimar-nos, sobren explicacions, sobren crits, sobra por i no tenim per
què plantar-li cara a res ni a ningú.
El simple
murmuri de la veu de qui ens aima, el delicat frec dels seus llavis amb els
nostres llavis, amb la nostra pell, la tènue carícia amb què ens complimenta,
aquesta mirada neta en els seus ulls, aquesta grata sorpresa sense més i aquest
no sé què, que no sé jo, és tot un llenguatge sense paraules amb el qual hem
d'entendre-ho tot, amb el qual hem de veure, sentir, sentir i aimar sens dubte.
Qui no
entengui el que amb aquest llenguatge ens transmet la nostra presumpta persona
aimada, és que realment no l'aima, l'estima i l'estimar es basa a forjar llaços
que ens facin dependre els uns dels altres, llaços que aparenten seguretat,
llaços que mercantilitzen una relació sentimental, estimar és sinònim
d'esclavitud, aimar ho és de llibertat, ja que l'amor no entén d'esclavitud.
Però cal
tenir molt en compte, deixant a part el seu sentit religiós, allò de "AIMA
Al PROÏSME COM A TU MATEIX", per la qual cosa, primerament, aima't a tu
mateix sense mesura ni raó, perquè, si no t'aimes a tu mateix, no podràs aimar
als altres.
Sinto
petit, 16/09/2010
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada