MORT I VIDA - VIDA I MORT

La serralada de la Llena, en un cim, al costat de la punta del camell, jo segut en una roca partida en dos, envoltada dels milers de “rollons” grans i petits, roca on hi descansa, també, l'esquelet cremat i gris d’un arbre trencat, testimoni callat d’un maleït incendi d’anys enrere. Allà, enfront, a uns quants centenars de metres, el majestuós Montsant, sembla que ens vol dir: “us vigilo i tinc molta cura de valtres".

On s’acaba la serralada del Montsant, a la nostra dreta, emergeix quasi tímidament, fum blanc, i possiblement radioactiu, de la central nuclear d’Ascó, sembla voler espantar al sol rogiscós del capvespre, mig embolcallat amb fines franges de bromes de colors variats, una gamma degradada de blaus taronges i marrons.

Amb molta precaució, m’apropo a la punta del cim, aguaito cap a les valls del riu Montsant. La punta del pantà de Margalef, rocs, arbres, coscolls, romers florits, timó i farigola, infinitat de floretes blanques, grogues i de colors diversos, un mas amb corral fet de pedra seca i un aljub cobert amb una llosa com a teulada. Vida i mort, mort i vida barrejats sense fer-se destorb.

Mort i vida, vida i mort. Em fa pensar en el que un dia vaig escriure “La mort i la vida coincideixen en el mateix punt d’una circumferència sense principi ni fi”. Res coneixem del principi o de la fi de la vida, de les coses. Quan un infant fa la primera glopada d’aire en la seua vida, sense voler-ho, es troba amb la mort que l’espera. Una mort que no té data fixada d’execució. El mateix punt de partida per a la vida i per a la mort. En el moment de nàixer comencem a morir. En el moment de morir, naltres, matèria que som, comencem a viure d’una altra manera, fent canvis en la matèria sense deixar de formar part de la circumferència. A poc a poc, tornant al punt de trobada, mort i vida, vida i mort.

Vida i mort, mort i vida. Té vida, l’AMOR? Té mort, l’AMOR? Dubtes molt dubtoses, però el dubte és vida i la vida és un dubte continuat que ens va conduint sinuosament cap a la mort. L’AMOR, com la llibertat, neix amb naltres. L’AMOR, igual que ho fa l’esclavitud, mor amb naltres, però sempre està amb naltres, encara que el vulguem rebutjar, l’únic que fem és no voler-lo veure, no desitjar sentir-lo.

La vida, l’AMOR i la llibertat, són com el sol del capvespre que, a poc a poc, s’embolcalla, es va amagant fins a deixar-nos amb la lleu llum de la lluna i la frescor de la nit, però, a poc a poc, recorrent la circumferència, retorna al punt de l’albada i, a poc a poc, ens fa veure la seua llum, ens fa sentir la seua escalfor.

L’AMOR i la llibertat tenen vida i mort, mort i vida i som naltres mateixos els que decidim en quin moment, com, què i per què. No hauríem d’anar a la recerca de la vida i la mort al més-enllà, tot està aquí, en tu, en mi, en tots.

Sinto petit.
26/06/2014, matinada