Passa al contingut principal

MORT I VIDA - VIDA I MORT


La serralada de la Llena, en un cim, al costat de la punta del camell, jo segut en una roca partida en dos, envoltada dels milers de “rollons” grans i petits, roca on hi descansa, també, l'esquelet cremat i gris d’un arbre trencat, testimoni callat d’un maleït incendi d’anys enrere. Allà, enfront, a uns quants centenars de metres, el majestuós Montsant, sembla que ens vol dir: “us vigilo i tinc molta cura de valtres".

On s’acaba la serralada del Montsant, a la nostra dreta, emergeix quasi tímidament, fum blanc, i possiblement radioactiu, de la central nuclear d’Ascó, sembla voler espantar al sol rogiscós del capvespre, mig embolcallat amb fines franges de bromes de colors variats, una gamma degradada de blaus taronges i marrons.

Amb molta precaució, m’apropo a la punta del cim, aguaito cap a les valls del riu Montsant. La punta del pantà de Margalef, rocs, arbres, coscolls, romers florits, timó i farigola, infinitat de floretes blanques, grogues i de colors diversos, un mas amb corral fet de pedra seca i un aljub cobert amb una llosa com a teulada. Vida i mort, mort i vida barrejats sense fer-se destorb.

Mort i vida, vida i mort. Em fa pensar en el que un dia vaig escriure “La mort i la vida coincideixen en el mateix punt d’una circumferència sense principi ni fi”. Res coneixem del principi o de la fi de la vida, de les coses. Quan un infant fa la primera glopada d’aire en la seua vida, sense voler-ho, es troba amb la mort que l’espera. Una mort que no té data fixada d’execució. El mateix punt de partida per a la vida i per a la mort. En el moment de nàixer comencem a morir. En el moment de morir, naltres, matèria que som, comencem a viure d’una altra manera, fent canvis en la matèria sense deixar de formar part de la circumferència. A poc a poc, tornant al punt de trobada, mort i vida, vida i mort.

Vida i mort, mort i vida. Té vida, l’AMOR? Té mort, l’AMOR? Dubtes molt dubtoses, però el dubte és vida i la vida és un dubte continuat que ens va conduint sinuosament cap a la mort. L’AMOR, com la llibertat, neix amb naltres. L’AMOR, igual que ho fa l’esclavitud, mor amb naltres, però sempre està amb naltres, encara que el vulguem rebutjar, l’únic que fem és no voler-lo veure, no desitjar sentir-lo.

La vida, l’AMOR i la llibertat, són com el sol del capvespre que, a poc a poc, s’embolcalla, es va amagant fins a deixar-nos amb la lleu llum de la lluna i la frescor de la nit, però, a poc a poc, recorrent la circumferència, retorna al punt de l’albada i, a poc a poc, ens fa veure la seua llum, ens fa sentir la seua escalfor.

L’AMOR i la llibertat tenen vida i mort, mort i vida i som naltres mateixos els que decidim en quin moment, com, què i per què. No hauríem d’anar a la recerca de la vida i la mort al més-enllà, tot està aquí, en tu, en mi, en tots.

Sinto petit.
26/06/2014, matinada

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dijous, 04 de Juny de 2020

Aquelles persones que critiquen a les que fem crítiques constructives, ens estan informant que tenen por que les nostres crítiques barrin el pas a les seues crítiques destructives, les quals, practiquen per a aconseguir formar una oligarquia. Sinto petit. 04/06/2020 Per a totes aquelles persones que em critiquen.

02 - Divendres, 29 d’Abril de 2011

Diu la lletra d'una cançó "Hi haurà algun dia en què tots al aixecar la vista veurem una terra que hi posi LLIBERTAT" Em pregunto que si l'etiqueta de llibertat que portarà aqueixa terra serà una simple etiqueta o serà l'anunci de què realment en aqueixa terra, la llibertat hi és present en tota la seua grandària. Avui em sento esclau de la meua depressió, demà, qui sap si hi haurà un demà.

Divendres 26 de Juny de 2020

Em nego a visitar grans obres arquitectòniques construïdes en temps passats, siguin religioses o no. Quan les miro, no veig bellesa ni grandiositat, tan sols hi veig la sang, la suor, la fatiga, el dolor, la mort de les persones esclaves, obligades a construir-ho per a la vanaglòria de les persones poderoses. El patiment d'elles, em fa patir en lloc de gaudir d'una hipotètica menyspreable bellesa. Sinto petit. 26/06/2020

01 - Dimarts, 26 d’Abril de 2011.

Ja sé que la solitud no sol ser una bona companya. Ja sé que ens deprimim perquè volem. Ja sé que al meu voltant hi ha molta gent que m'estima. Ja sé que fins i tot hi ha qui m'aima. Ja sé que recollim el fruït de el que hem sembrat. Xisclo, crido, gesticulo, ningú em sent, ningú em veu. Què és el que he sembrat? Sinto petit, 26/04/2011

GRACIAS, JOSÉ ANTONIO LABORDETA

HABRA UN DIA EN QUE TODOS, AL LEVANTAR LA VISTA, VEREMOS UNA TIERRA QUE PONGA LIBERTAD. 1. Hermano, aquí mi mano, será tuya mi frente y tu gesto de siempre caerá sin levantar huracanes de miedo ante la libertad. Haremos el camino en un mismo trazado, uniendo nuestros hombros para así levantar a aquellos que cayeron gritando libertad. 2. Tocarán las campanas desde los campanarios y los campos desiertos volverán a granar unas espigas altas, dispuestas para el pan; para un pan que en los siglos nunca fue repartido entre todos aquellos que hicieron lo posible  por empujar la historia hacia la libertad. 3. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que forzarla para que pueda ser. Que sea como un viento que arranque los matojos, surgiendo la verdad, y limpie los caminos de siglos de destrozos contra la libertad.

AVUI , 17 de març 2011

Aimar és viure en llibertat. La llibertat és empresonada per la hipocresia. La hipocresia s’alimenta del “NO SABER” El “NO SABER” és la finalitat dels porucs. Els porucs viuen esclaus d’ells mateixos. La pròpia esclavitud és la negació a l’AMOR. Sinto petit, 10/02/2011, matinada