Lluna (Per a la Julia ,d'"Els Torms")

… I em deies no sé què de la lluna,
i em vas preguntar no sé què de la lluna,
i et vas quedar mirant no sé què de la lluna,
i tot això amb el cos nu, nu de roba, nu de perjudicis,
i tot això amb la ment clara,
i tot això amb una clara concepció de la circumstància i del moment.

… I vas preguntar-me… ens comuniquem?,
i fredament et vaig respondre – clar, clar que sí -.
Jo sabia que sí, però no com ni amb què.
En trobar-me sol vaig saber el què: Pau,
enyorada Pau, immensa Pau, buscada Pau.

I amb aquell -” Vols dir? “- que jo et feia,
i amb aquell – “No diguis més això!” – que tu em deies,
i amb la meua solitud última,
i amb la meua nova amiga anomenada “Pau”,
vaig voler trobar el què i com s’havia produït aquella immensa Pau.

Poden ser els estels?, pot ser la lluna?,
poden ser corrents, emanades de tu cap a mi, i desconegudes per mi?,
o podies ser tu, envoltada amb un mantell d’estels, de llunes,
de bromes, de vents de ponent o llevant?

No ho sé, però sí que sé que la lluna ja és amiga meua,
sé que al mirar-la veig la teua imatge,
sí que sé que no podré oblidar-te mai.

Sinto petit.
11/09/1977

A tu, Rosa Júlia de Torms (Lleida), tot el que el meu cor vol dir-te
(era la lluna que veiem a l’era de Ca l’Arbonès “lo pouet”)