“La llum d’una espelma projecta l’ombra del teu cos. L’ombra dels meus llavis: la besen, la de les meues mans: l’acaricien”
Sinto petit 27/01/2014”
Pel “Whatsapp” em notares trist i melangiós. Minuts després ens posarem en contacte mitjançant el telèfon mòbil. Començarem a parlar de les nostres situacions sentimentals actuals i passades. Entre els meus balbotejos i ploriquejos, em vares preguntar el que vaig sentir quan, fa més de 30 anys, la meua companya va sortir de bon matí per la porta de casa i no va tornar a entrar mai més. En aquell moment no vaig poder explicar-te res, l’angoixa em duia a l’ofec.
Ara, més assossegat, pausadament i sense gens de pressa, et vull compartir allò que li vaig transmetre a ella, per escrit, i que era el que sentia en aquell moment i el que encara així ho sento.
17/10/1980 … “Amb els ulls aclucats, el teu somriure es dibuixa en la meua ment, la brisa que suaument frega la meua pell, es transforma en les teues carícies. No vull obrir els ulls, no vull perdre el tu somriure, no vull deixar de sentir les teues carícies.
La llum de l’alba traspassa les cortinetes de la teua finestra, ressaltant, en el teu cos nu, tota la teua bellesa. Amb els ulls tancats i abraçat al coixí, que fa olor de tu, veig la teua bella imatge dins meu. Te’n vas, però estàs aquí.
Aimada, encara que lluny, estàs ací, estàs en mi, estàs amb mi. Aimar-te, aimada, no em deixa buit en cap instant, m’omple fins al més recòndit racó del meu cos. És per això que no vull que res ni ningú em faci destorb, si obro els ulls.
Vull gaudir, de cada minúscul instant de les nostres vides, de tu, de mi, d’un tot que no és res però que ho omple tot. Seria quasi absurd assegurar-te que mai et deixaré d’aimar i d’estar al teu costat, encara que sigui, forçosament, en el pensament, ho seria d’absurd, i molt. Però crec que sí, que et puc dir que mentre els meus sentiments siguin els que són, tossudament i permanentment t’aimaré i l’enyor de tu hi estarà present.
Però… no, no t’estranyis si et diuen que m’he regirat contra tot, que he colpejat parets amb els meus punys, volent destruir-ho tot, que he cridat i xisclat fins a quedar-me sord, que he volgut morir per no voler viure sense tu. O que, desconsolat, he plorat com un xiquet que es queda orfe, per no entendre res de res.
Clar que sí, també ploro, a causa del dolor i al desamor, no sóc una pedra dura i freda que res sent. Si te n’assabentes i vols estar al meu costat per fer-me companyia i veure com ploro, no esperis que les meues llàgrimes rodolin per la meua cara, que mullin les meues parpelles, ni les vulguis eixugar amb els teus dolços petons ni amb les teues suaus carícies als meus ulls, als meus pòmuls. No les veuràs, no les trobaràs. Clar que sí, ploro com ho fan els pallassos, per dins, i igual que les seues llàgrimes són les que reguen els somriures dels altres, les meues, m’ajuden a mantenir vius, dins meu, uns sentiments anomenats AMOR, cap a tu, cap a la humanitat. És cert que ploro, i a vegades també d’alegria, quan veig, noto i sento la pau i l’alegria dels altres, els que han sabut remuntar la tristor i gaudeixen de nou en un món real però sense dolor d’AMOR.
No t’ho negaré pas. Sí, hem tingut estones de tristor, de ràbia continguda, sí, és cert. També ho és que, d’amagades, he plorat per les coses més insignificants, per la dolçor i la tendresa que em produïen les teues mirades, les teues carícies. Però tampoc podem dubtar que hem viscut, junts, grans moments de felicitat, d’un no sé què, que jo no sé i que ens portava a la quinta essència del goig. Que la llunyania ens entristia i només desitjàvem que passessin ràpidament les hores, per a tornar-nos a abraçar, a acaronar, a besar a…
Tampoc és inventari de la nostra vida conjunta durant aquests sis anys, el que vull fer, seria un acte molt mercantilista, res a veure amb el que és AMOR. I, segurament, dubtaràs que és AMOR per a mi. Molt senzill, AMOR, per a mi, és el conjunt format pel fet de compartir, el respecte, la dolçor i la senzillesa entre els éssers humans i l’univers, això sí, dins de la llibertat. No, no vull fer inventari ni saber com ha estat tot, encara no ha acabat res. Mentre la meua ment estigui viva no acabarà i quan acabi la vida en mi, no podré fer-ho.
Diuen que he d’iniciar una nova vida sense tu, que errats van, res s’inicia, tot és una continuació en el diferent i, tot canviant els elements, tu no deixaràs de formar part del meu món, no estaràs fora dels meus sentiments. No et dic pas adéu, sinó que, fins a sempre.
Ja veus, dolç núvol de cotó fluix, segueixo reafirmant tot el que li vaig escriure. Espero que t’hagi ajudat a conèixer-me una mica més. Una abraçada.
Sinto petit
16/06/2015
Per a Marce Pérez
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada