Carta a Adelaida 002 “A vegades ens miren”

                                                          
PARA LEERLO EN CASTELLANO                                                                                                                          
“A vegades, ens miren uns ulls que no ens veuen.      
No, no són ulls que res veuen, no.
Són ulls que res senten,
que tenen por a aimar i a ser aimats.
Sinto petit, 07/03/2016”
Aimada Adelaida:

Ja torno a recórrer a la teua persona. Ets el meu refugi i el meu empara. Pot ser que abusi de la teua paciència. Gràcies per entendre’m i atendre’m.
Em trobo en un estat de desconcert, en un moment confús on tot perd interès i sentit, on tot sembla formar part del primer acte d’una obra de teatre abstracta. Res té a veure amb la bogeria, però em sento foll. Foll d’idees, de sentiments, d’esperit de lluita, d’amor rebut. Incapaç de desenvolupar la meua creativitat. Insegur dels sentiments dels altres. Dubtant contínuament d’allò que hagi pogut fer bé i malament en aquesta vida, per tant, dubtant de si fer o no fer per por a ser rebutjat, encara més, ja que al no conèixer els meus errors, no els puc rectificar i, en la societat en què vivim, només es passen per alt els errors de qui representa ser una persona benefactora, quan ho deixa de ser, fins i tot les virtuts les hi declaren com a defectes.

No sé pas que m’ha dut fins aquest estat, ni com ni quan va començar tot això. Potser decepció, potser el fet d’haver estat molt mancat d’amor, potser por a reprendre la vida. Sí, reprendre la vida, doncs, la vida, és particular i l’anem fent dia a dia, segon a segon. A vegades, l’alentim al màxim, quasi l’aturem, fins que tornem a reiniciar aquest dia a dia, aquest segon a segon, sabent o no sabent per a què ni per què, solament anant construint vida per a no aturar-la, per a no obrir-li la porta a la dama vestida de negre i amb una gran dalla a les seues mans.

Recordant, més enllà dels anys, he de reconèixer que enyoro carícies, petons, abraçades, que sempre havia sentit, en aquells moments, com si ho haguessin fet amb sinceritat, i que ara, fins i tot, hi ha estones en què dubto de si tot era per pur interès. Aimar no és complicat però fem l’impossible per a què ho sigui. Ho envoltem tot de mercantilisme, fen palès allò de què “tant tens, tant vals”.

Transcorreguts uns minuts des de la nostra arribada a aquest fred món, sinó abans, ja tenim una vida planificada pels altres. Presumeixen de què ens eduquen, quan en realitat ens forcen a perdre la innocència, l’amor, la llibertat, la pau. Ens van entatxonant pors, mentides, odis, rancúnies, competitivitat… tot volent-nos fer creure que és pel nostre bé. Anem vivint anys i, a cada vegada més, ens movem en sorres movedisses, de les quals poc podem fer per a sortir-ne i fugir.

Quan sentim parlar d’AMOR, o el confonem amb l’amor mercantilista, o l’etiquetem com romanticisme barat, mostrant una rialla irònica, tractant de folls a qui el pregonen, assegurant que són bajanades i que només és cosa de quatre arreplegats, o de capellans, o de profetes de diferents corrents místiques. També s’utilitza la paraula “amor” referint-se al sexe, “anem a fer l’amor”. Res més fal·laç, l’amor no es fa, es comparteix amb tot i amb tothom. Això sí, sempre d’acord amb: “NI SEXE SENSE AMOR, NI AMOR SENSE SEXE”, ja que l’amor ho abasta i necessita tot i a tots.

Segueixo estant d’acord en què AIMAR no és complicat. Sí, n’estic convençut, però, de la mateixa manera que procurem el contrari, jo defenso la seua manera simple, gens complicada i, és la por a patir, el que fa que els nostres ulls, sense patir ceguera, no vegin l’AMOR, perquè no el senten, perquè no el volen sentir. Sant Tomàs, va deixar ben arrelada la seua gran creença, “SI NO HO VEIG, NO HO CREC” i una àmplia majoria, si no ho veu, no ho sent, i volent veure allò que no es veu, sinó que se sent, tanquen les portes a poder sentir. Es refien d’allò que els seus ulls veuen, o interpreten, mentre repel·leixen el que no veuen, es tornen desconeixedors dels sentiments sincers dels altres, i es transformen en pobres d’esperit i rics en ignorància. Sense AMOR, sense sentiments sincers, tot el que aprenguem no té cap sentit, es torna una eina per a esclavitzar als altres, sense saber que en realitat qui s’esclavitza és un mateix.

Avui, i donada la meua pobresa de sentiments dolços, t’estic omplint de negativitat, de violència emocional. Sí, tinc el dia que tinc, o tinc els mesos que tinc, o tinc els… Sé de bona tinta, que em comprens, que em respectes, com et comprenc i et respecto jo a tu. Que m’aimes i t’aimo, que junts som un tot d’un res inseparable.

Rebo constantment, la teua positivitat, la teua força. Sento contínuament el teu AMOR, i és això el que encara em fa tenir força i ganes de sortir de la misèria emocional en la qual estic atrapat. Tal com he dit en diferents ocasions, “RES ÉS TOT I, A LA VEGADA, TOT ÉS RES”. Sí, en el res estic però tot ho tinc per a del res, poder tornar al tot. La persona que és líder, per exemple, és un tot, però a la vegada, és res. És la que està al punt més alt, però, les persones que l’acompanyen no ho fan per un sentiment noble i pur, sinó que ho fa pel maleït interès. Per tant, és un tot que no té a ningú que el secundi sincerament, o sigui, és res. La hipocresia és quasi menys que res. És una buidor nefasta que destrueix a qui la practica i a qui l’accepta. Qui no destaca, és res, per a algunes persones, però les persones que l’acompanyen ho fan per l’amor que senten envers aquesta persona. Per tant, és res però ho té tot perquè la sinceritat dels sentiments, de les persones que l’acompanyen, és un tot indiscutible.

Es va esvaint la nit. Veig, per la cantonada del balconet del menjador, que ja apunta l’alba. La negror del cel comença a mostrar-se com una difuminació de blaus fins a uns malves que mig envolten al sol ixent. Ja no dormiré fins a la propera nit, però, a l’escriure’t, m’he quedat assossegat, en pau i això val molt més que una nit en vetlla.

Una dolça abraçada.
Sinto petit, 15/03/2016