Carta a Adelaida 001 "Ens sentíem emparats per l'amor"

                                                            
PARA LEERLO EN CASTELLANO


Adelaida 16/12/2015
 
“005 Ens sentíem emparats per l’AMOR. Volíem romandre invisibles al món perquè ningú ens destruís. Felicitat. #TuitRelatoHN2014 Sinto petit 10/04/2014, matí.”
 
Recolzat en el marc de la finestra, amb la lluna a la meua esquena. Davant, el firmament, nítid, farcit d’estrelles amb una brillantor especial, el que li donen les meues llàgrimes.
 
Mentre la meua mirada es perdia entre la multitud d’estrelles, escoltava una cançó que des dels meus disset anys fins ara, els seixanta-un, sempre m’ha acompanyat. En un punt de la cançó, diu “Cercaré l’estrella que brillava en els teus ulls, li donaré la mà i li demanaré que la seua llum em porti a tu”.
 
Et sento trista, plorant. T’imagino seguda a la platja. Escolto la remor de les ones, i em dolen les teues llàgrimes que es converteixen en estrelles i es barregen entre els milions d’estels en l’univers. Milions de llàgrimes d’aquelles persones a qui el dolor i la tristesa les castiguen. I m’ho faig meu.
 
M’entremesclo amb les ombres. Et trobo allí, amb les teues pors, la teua solitud, els teus autoretrets, les teues mancances, les teues distàncies, els teus desamors. I m’ho faig meu.
 
M’acarona la brisa. Sento els teus suaus llavis al besar-me. La teua dolçor al lliscar les teues mans pel meu cos. I m’ho faig meu.
 
Algú em va dir que estàvem fets de pols d’estrelles. Potser sí. Avui em pregunto si estem fets de bocinets de tots aquells éssers que ens han fet sofrir, plorar, riure, somiar, sentir-nos feliços. Fets de bocinets de dolor, de plaer, d’AMOR.
 
Però torno al món on tot es pot tocar i olorar. És segur que milers de persones s’estan morint de gana, i entre elles, infants innocents i castigats per la cobdícia dels que orgullosament s’autoanomenen “ÉSSERS HUMANS”.
 
Un món ple de presoners d’ells mateixos que ploriquegen les seues misèries. Ple d’altres presoners involuntaris, sense cap culpa, només la de ser dèbils davant d’aquelles persones que mai s’afarten d’oprimir-los per a omplir les seues butxaques.
 
I mentre això, i altres injustícies més, succeeix, milers de persones, com jo, parlaran d’estrelles, d’estels, d’amor i de dolçor, de tendresa i de pau. Milers de persones que tanquen els ulls al seu entorn, tanquen els sentiments a qui les estrelles, els estels, les paraules embadocadores no els alimenten, no els alleugeren les seues misèries. Persones que…
 
Segurament, et dic tota aquesta barreja de sentiments quasi oposats, perquè, jo, m’ho faig tot meu i pateixo. Perquè sé que a tu, aimada, t’ho puc explicar tot, ets el meu refugi, no per a amagar-me, sinó que per a cercar, amb serenitat, eines per a ajudar, per a posar el meu granet de sorra. Encara que m’erri i faci coses que fan errar.
 
De res em penedeixo. No hi ha res de què penedir-se. Res s’obté del penediment. Si et faig mal, estant en un moment de felicitat, per exemple, al penedir-me, et tornarà el moment de felicitat en què estaves quan et vaig fer mal? No. Hem de ser conseqüents de les nostres accions i assumir el que elles comporten i sent conscients de què no som ni millors ni pitjors, sinó que diferents. L’univers està fet de milions de partícules diferents. Quan comencem a classificar-les, com a millors o pitjors, és quan comencem a construir la nostra pròpia presó, la nostra pròpia esclavitud.
 
Sinto petit