Carta per a la Sara Alcaide Domínguez

Sara Alcaide Domínguez:

SAPS?

Juliol de 2014 – Quinze anys han transcorregut des que et vaig escriure una llarga nota, gairebé com a comiat. Havia decidit traslladar-me, juntament amb la família, al poble on vaig néixer, per quedar-me a viure en aquelles terres àrides però belles per a mi, repletes de pau i de gent tranquil•la amb la qual dialogar del temps, de la caça de l’agricultura local, de política, de… però sense els fanatismes de la gran ciutat.

Poble on podia i puc apreciar, en les persones i en els fets, aquells petits detalls que ens fan viure millor, però que en la gran munió, en l’enllaunat de la gran orbe, en els grans nuclis socials, en l’estructurat, en el calculat i sorollós, en el constant estrès, ens passa per alt.

Estaves passant moments tristos, o difícils, o els clàssics d’una jove que recentment havia iniciat el camí dels vint, repleta de vida, amors platònics, ideals, plans, conjurs, nervis, desitjos, dubtes, incongruències, dolçor, una mirada entranyable, un somriure captivador, unes immenses ganes de viure, d’aimar i de ser aimada… i amb un gran amor, Andrés, amb el qual feliçment et vas casar en 2013 i amb el qual ens separa un no se jo, que, a vegades, ocupa un temps i espai en la meva ment.

Vas afegir als meus dubtes, molt dubtoses per cert, els teus dubtes. Em van fer pensar i reflexionar prou per a recordar molts dels meus mals moments en el meu passat. I, com no, el dubte de si el meu AMOR, cap a tu, era això: AMOR SINCER I NET, o era un simple amor mundà, sense més camí que el d’un egoisme desmesurat i un materialisme mercantilista que tot ho valora, que tant tens tant vals, que no importa com però cal aconseguir el què. Vaig buidar els meus dubtes. “T’AIMAVA I T’AIMO” com a ésser humà, com a part del cosmos, de l’univers, del tot que es comparteix, sense buscar res, únicament la teva felicitat. Doncs l’AMOR, no entén ni de valors, ni propietats ni de quantitats. Tampoc entén de sexe, de bellesa física, d’edat, de creences, de colors de… A vegades et preguntava AIMAR PER QUÈ? AIMAR, PER A QUÈ? I jo mateix responia, “AIMAR PER RES I AIMAR PER A AIMAR”.

Volia deixar-te alguna cosa escrita, on poguessis veure’m tal com sóc, sense embuts, sense caretes ni disfresses, un més entre centenars de milers que pretenen arribar a aconseguir aquell punt de partida cap a la gran bogeria de l’AMOR. Al mateix temps, escriure’t el que pogués ajudar-te en tot el que estaves passant, si tu volies, clar. M’agradaria SABER si et va servir i, si el que segueix ho recordes.

Maig de 1999…

Saps?, un dia, també vaig plorar perquè la nit s’emportava al meu amic el sol. Tampoc vaig poder veure, a l’alba, la lluentor dels estels. I, després de les malparades experiències, em vaig quedar trist i sanglotant, esperant la llàstima i el consol dels qui només els importava quedar bé i ser servents submisos de la permanent hipocresia.

Saps?, va haver-hi moments en què, insistentment, l’angoixa omplia tot el meu ser. Que la meua mirada es fixava en un punt en l’infinit sense saber per què. I, amablement, la solitud es va oferir com a incondicional companya, sense preguntes ni retrets.

Saps?, que, desconsolat, brutalment vaig cridar i vaig colpejar parets amb els meus punys en sentir-me menyspreat pels qui creia que eren els meus fidels i sincers amics.

Saps?, també un dia, enfonsat, vaig desitjar la mort i la vaig buscar. I, sens dubte, a l’alba, preocupat, nu al món, em vaig declarar “un ningú” “una pobra i roin despulla humana” “una rata de claveguera” “un miserable covard”. També un dia em vaig sentir molt petit, diminut, insignificant.

Saps?, igual que molts altres, dubitatiu, em vaig preguntar un per què i un per a què. Em vaig respondre, Qui sap qui? Qui sap què? Qui sap com i quan? Però existeix un per què i un per a què?

Saps?, una vegada em van dir – Ja n’hi ha prou de ploriquejar, ja està bé de fer-se llàstima a si mateix, ha passat el temps de ploriquejar, és l’hora d’aixecar l’ànim, de no tenir por, d’aimar i ser aimat, d’aimar sense mesura.

Saps?, d’altres van insistir en què si no estava bé amb mi mateix, no podria estar bé amb ningú, si no m’aimava a mi mateix, no podria aimar a ningú. Si no m’ajudava a mi mateix, ni podria ajudar ni em podrien ajudar. Si no apartava de mi les meues maleïdes queixes, no podria donar pas a la llum de la vida, al benestar, al creixement com a ésser humà.

Saps?, una vegada va ser una vegada, ara és una altra hora, un altre moment en la mateixa vida, on aixecar-se i lluitar per la vida és el camí a seguir.

Ho saps Veritat?

Sinto petit