Plou, sí, suaument plou. Estic sentint la pluja i sentint-la en el meu cos, i, al mateix temps, recordant aquelles tardes de primavera. Tu i jo, escoltant cançons romàntiques dels anys 60/70, asseguts al sofà, sols, juntets, encaramel·lats davant el finestral de la sala d'estar, deixant-nos portar pels bons records que ens produïen la música de les cançons i, sobretot, les seues lletres, plenes de dolçor i tristesa, també d'amor i tendresa.
“Ella, em va estimar tant, jo me l’estimo encara, plegats...” “Palabras son que digo con amor, no tengo nada más...” “Ven, rosa de papel, estrella solitaria. Ven, rosa de papel, triste y sin amor. Yo te daré...” “Te vas Alfonsina con tu soledad ¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar?...”
” Noches tan blancas, como blanco satén, cartas escritas, que se rompen después, y...” “Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca, digueu-li que la vull, però no puc anar a estimar-la...” “Amor, si tu dolor fuera mío y el mío tuyo, qué bonito sería... amor... amar...” etc.
Per a no perdre ni una paraula, ni una nota, no parlàvem, ni ens miràvem. Abraçats i en silenci, mirada fixada en el finestral, veient com plovia fora i com relliscaven lentament les gotes pels vidres, com si no volguessin arribar a terra. De tant en tant, el soroll d'un tro o la llum dels llamps i llampecs, ens treien de l'estat catalèptic en què voluntàriament estàvem immersos. Un sospir, una mirada de l'un cap a l'altre, com si volguéssim saber si estàvem vius, encara. Després, tornem a la catalèpsia voluntària.
A vegades, t'observava dissimuladament, veia que dins de casa també plovia. La teua dolça cara estava humida, les llàgrimes no t'havien demanat permís i corrien galtes avall, podia ser de felicitat, També de tristesa, en fer-se presents en la nostra memòria éssers que tan sols els tenim en el record, éssers que en temps passats van iniciar el llarg camí, però que el seu record encara el tenim molt viu.
Sí, plou amb aquella suavitat que tant m'agrada per a passejar davall la pluja, deixant-me amarar per les seves fines i suaus gotes. Per a mi és com quan estem abraçats i em vas acariciant lentament, deixant que els teus dits, jugant, recorrin tota la meua pell, fent-me sentir un plaer indescriptible. Avui, encara no he passejat, davall la pluja. No.
Fa un instant, he rellegit el que escrivia fa tres anys, al mateix temps, penso que encara no ha transcorregut una hora de quan estàvem fosos en una gran abraçada i...
“NO CONEC”
No conec el teu nom,
ni el color dels teus ulls
tampoc el del teu cabell,
o el de la teua pell.
No conec la flor que prefereixes,
ni la fragància del teu cos,
tampoc sé de la teua suau veu,
o de la teua encisadora mirada.
No conec les teues besades,
ni com acarones a qui aimes,
tampoc sé de la teua dolçor,
o del teu somriure.
No conec on estàs,
ni quina és la teua parla,
tampoc sé de la teua espiritualitat,
o de les teues idees.
No, no conec tot això i més,
ni quan trigarem en trobar-nos,
tampoc què ho farà possible,
o com sabrem qui som.
No, no conec si ens farem feliços,
si junts ens trobarem acompanyats,
o, junts, la solitud ens omplirà el ser,
o, l’amor serà un comprar i vendre.
No, no conec res, però...
necessito conèixer-te, sí,
abraçar-te, besar-te, acaronar-te,
no tornar a tenir por de viure plenament.
No, no conec la felicitat, així ho crec,
però vull participar d’ella, amb tu,
vull saber de l’amor, amb tu,
vull gaudir de la vida, amb tu.
On ets?, Quan vindràs? No triguis.
Sinto petit
21/05/2013
Em fa la sensació de què si ara passejo davall la pluja, perdré dues coses: el dolç record de l'abraçada de fa una estona i, sent tan recent allò nostre, podria ser que la fina i dolça pluja em deixés d'agradar. Si fos així, odiaria a la pluja, i no vull odiar-la, vull que em recordi sempre a tu, que em transporti en el temps i em faci gaudir d'aquells moments en què un més un no eren dos, sinó que un.
I sí, va ser en una plàcida, gris i plujosa tarda de primavera, asseguts a dues taules de distància, a la terrassa tancada amb vidres, del bar "Dolça estona" quan els nostres ulls, com si fossin imants, no van deixar de quedar-se fixats els uns en els altres. No van fer falta paraules, ni a ningú que ens presentés. No. Amb el que sentim, cadascú de nosaltres cap a l'altre, vàrem saber que ja no calia esperar més.
La dolça i suau pluja va ser la missatgera dels sentiments, ens ho va dir tot de nosaltres. No ens va caler res més, ens aixecarem, ens aproparem, ens vàrem agafar de la mà i a poc a poc, vàrem sortir a passejar davall la suau i dolça pluja, anant cap a l'infinit en els sentiments.
Plou, sí, suaument plou. Estic convençut que sense tu, agafada de la mà, no he de passejar davall la pluja. Si ho fes, es podria trencar el desitjat encanteri de l'AMOR. T'espero i, si encara plou, passejarem junts, estimant, estimant-nos, oi?
Sinto petit,
11/05/2016
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada