Recordes la teua infantesa? Sovint en venen al record moments viscuts quan tenia quatre anys, a Barcelona, el pare, la mare, mon germà Jacint i ma germaneta Montserrat, els cinc, vam fer cap a Barcelona, des de Juncosa de les Garrigues, quedant en el poble els padrins Josepet i Adela, així com a "l'Oncle Sinto", germà solter de mon padrí Josepet. Ell i “la Lola de Cal Menescal”, festejaven, però, coses de famílies, ven haver de deixar-ho i els dos van morir, al cap d'uns anys, solters.
Li havien ofert feina al pare, al "Sinto". Una empresa d'electricitat tenia l'encàrrec de dur a terme tot el que fa referència a la part elèctrica del camp nou que s'estava construint pel F.C. Barcelona, a Les Corts. Aquesta empresa, la "MEI" va decidir que els hi era més profitós contractar a una persona que elaborés els panels on havien de fixar els focus, que buscar una empresa externa que ho fes. Per raons que desconec, mai li vaig preguntar al pare i ara ja és tard, va morir el vint-i-cinc d'octubre de dos mil tretze, i no tinc costum de comunicar-me amb les persones mortes, el van triar a ell. Recordo el dia que em va fer seure al seient del darrere de la "Lambretta", em va dir que m'agafés ben fort a ell i em va portar al lloc on treballava, tenia quatre anys i només recordo les vies del tramvia per la zona dels "QUINZE" al passeig Maragall – avinguda de Borbó. Jo xalava com un boig.
Vivíem al pis de la "padrineta", la Magdalena, i el seu marit Josep, al que li dèiem "el tiet Torner" que era el seu cognom, ja que havia estat dipositat al torn de l'inclusa, a Barcelona. Era costum de posar aquest cognom, o el d'Expòsit, als que deixaven sense cap documentació a les incluses. La parella no tenia fills, el tiet, que era vidu, tenia una filla amb l'anterior matrimoni, però no vivia amb ells. La Magdalena era la germana de mon padrí de casa, el Josepet. A Lleida, tots són padrins i padrines, uns són els que et porten a batejar,aquests són els padrins de fonts, i tenen dret de triar el nom amb el qual t'han de batejar. En el cas que siguis un xiquet, és el padrí qui tria el primer nom, la padrina el segon i el mossèn el tercer, per exemple, a mon germà Jacint el varen batejar com a Jacint (pel pare de mon padrí Josepet) Pau (Pel pare de ma mare, afusellat l'any 1936) Ramon (per algú del mossèn). El mossèn del poble triava Ramon per a tots els xiquets.. En cas de ser xiqueta, la padrina tria el primer, el segon el padrí i el tercer el mossèn. La que t'és la padrina de fonts et dóna la "mona" el diumenge de Pasqua.
Em sembla que era el tercer pis, a una escala amb entresòl, principal, primer, segon, tercer i àtic. Al pis del davall hi vivia la família Mora – Domingo, o sigui, la germana de mon pare, l'Elvira, el tiet Jaume, els seus fills, el Josep Maria i la Maria Dolors i la Senyora Maria, mare del tiet Jaume. Bé, el Josep Maria estava a l'hospital de Sant Joan de Déu, tenia problemes amb una cama que el va fer estar a l'hospital més d'un any, va quedar alguns efectes secundàries en aquella cama. De tant en tant, ens deixaven anar a veure'l. Recordo aquell hospital i no m'agrada el record.
La meua mare, la Lola de Ca la Marineta, baixava al pis de la tieta Elvira, a les tardes. Seguda al costat d'un flexo amb una llum molt pobra, cosia el nom de l'empresa "MEI" a la roba de treball d'aquella empresa, era una feina que li aportava uns diners prou necessaris. De bon matí, la mare ens feia aixecar. Ens rentava i vestia, escalfava una mica de llet, ens asseia al taulell de marbre de la cuina i ens el feia beure, sense sucre. Era llet de vaca, sense adulterar, recordo molt aquell sabor de la llet, m'agradava molt. Quan sentíem uns estossecs molt familiars, ens preparàvem per anar a l'escola. Era el meu "padrinet" Josep Maria, l'únic germà de ma mare. Ell vivia en el pis del davall del que vivíem nosaltres, el pis de la tieta Elvira i el tiet Jaume. Cada matí pujava a buscar-nos i dur-nos a l'escola, ell, després de deixar-nos en l’escola, s'encaminava al carrer Avinyó, a "Cal Nos", a treballar, va ser la seua primera feina a Barcelona.
Recordo amb dolçor aquell passeig cap a l'escola, estava al carrer Unió i nosaltres vivíem al carrer Carme 33, al costat del petit túnel, del carrer Jerusalem, que comunica carrer Carme amb la Plaça Gardunya i arriba fins al carrer Hospital, a les hores, travessàvem aquest túnel, tot entretenint-nos amb els aparadors de les botigues que hi havia a cada costat. Sortíem a la Plaça Gardunya on estava la sortida/entrada de la part de darrere del mercat de la Boqueria. En la plaça quedaven algunes parades i els carros i vehicles que subministraven les mercaderies a les parades del mercat, tot era un xivarri molt particular. Travessada la plaça, i pel carrer Jerusalem, fèiem cap al carrer Hospital i a una altra plaça, la de Sant Agustí amb la seua emblemàtica Església de Sant Agustí, i des d'allí i pel carrer Arc de Sant Agustí, travessàvem el carrer Sant Pau fins a arribar al carrer Unió, a l'escola, que estava en un primer pis, el Principal, recordo vagament a la portera de l'edifici i a la Directora de l'escola, la Senyora Carme que ens va dir, al meu germà i a mi, que quan entréssim a l'escola, res de parlar en català, només en "ESPAÑOL". Jo tenia quatre anys i mon germà cinc i mig, no havíem sentit mai parlar en castellà, fins aleshores, i no ens va quedar més remei que aprendre'l a correcuita.
De l'estada en l'escola, pocs records guardo. A causa del sistema escolar d'aquells anys, el primer dia ens van posar a la mateixa aula, a mon germà i a mi, l'endemà ens van separar i vaig plorar molt. Passats uns dies, tenia amics, bé, més amigues que amics, cosa que durant els meus seixanta i cinc anys sempre ha estat així. En una ocasió en la qual ens vàrem quedar sense mestra en l'aula, la mestra havia anat a veure a la directora per no sé què, tots i totes, vàrem començar a fer rucades, jo deia que parlava en francès, no l'havia escoltat mai però deixava anar uns sorolls per la boca que feien riure a tothom de l'aula. Dinàvem a l’escola i, acabada la jornada estudiantil, la mare ens esperava per a dur-nos a casa, tret de dues ocasions, quan va estar hospitalitzada per l'avortament natural, que ens van venir a recollir, la tieta Elvira, i un altre dia una veïna de l'edifici.
Tornada al carrer Carme 33, pels mateixos carrers però a la inversa, i com que era temps de tardor i, després, hivern, el cel no el vèiem blau, bé, no el vèiem de cap color, la lluminària dels carrers i de les botigues no ens deixaven apreciar res que estigués més amunt dels edificis. Ja a casa, a berenar i fer els deures, més tard, a sopar i a dormir, en teníem ganes, des de les vuit del matí fins a les vuit, o nou, del vespre, ja en teníem prou. A resar allò de: "Jesusito de mi vida, eres niño como yo, por eso te quiero tanto y te doy mi corazón. ¡Tómalo! Tuyo es, y mío no”. Un dolç petó de la mare i, dolços somnis d'infant feliç.
Fins demà.
Sinto petit.
01/01/2020
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada