Carta al record: "Tots hem perdut, tots som vençuts"

L’amor no minva

 

Les seues mans, arrugades,

pels anys maltractades,

el seu pèl acariciaven,

dolçament relliscaven.

 

Fines i llises, van estar,

admirades i desitjades, van ser.

Avui, com ahir, amor desprenen.

Qui són els que les reprimeixen?

 

Els anys, l’amor minven?

No sigueu cecs, l’augmenten.

 

Sinto petit 14/04/2012 matinada

 

El capvespre començava a imposar la seua presència. Un cel blau molt suau, on habitaven uns quants núvols de diferents tonalitats, predominant els ataronjats. Tot i estar enmig d'un calorós estiu, un corrent d'aire fresc suavitzava la calor que el sol havia deixat durant el dia. Margarida, mirava cap a ponent. Ulls quiets i mirada fixada en el punt on el sol s'estava amagant, o fonent-se amb l'horitzó, com li agradava dir a ella. Deia que aquesta imatge, que aquesta llum, la transportava a altres dies de la seua vida. 18 de juliol de 1936, "ALÇAMENT NACIONAL", el seu marit va ser capturat, empresonat, maltractat, a cops li van trencar el braç que no van enguixar, afusellat i tirat al forat de la fossa comuna. ¿De quin costat estava?, ¿qui el va empresonar?, ¿qui el va afusellar?, ¿Li tornarà la vida, al Pau, el fet de saber-ho amb claredat? En una guerra civil, els qui l'organitzen, només miren pels seus interessos, siguin d'una banda o de l'altra, i envien a matar, a matar-se, a innocents, germans contra germans, pares contra fills, amics contra amics, els quals no tenen més opció que disparar i matar, matar-se, estiguin o no d'acord amb els que manen i amb la "raó", que aquests tenen, per emprendre la guerra.

En la guerra "no guanya ningú, tots perden" tal com diu Lluís Llach en la seva cançó:

... Qui va vèncer?
¿Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
¿Qui va vèncer?
¿Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
¿Qui va vèncer?
¿Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
¿Pots dir-m'ho tu?
¿Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.

(Cançó: Respon-me- Lluís Llac)

Tranquil·la, assossegada, però trista, estava submergida en els cinquanta anys que havia viscut des d'aquells dies. Una filla i un fill li van quedar de tota la seva vida de casada. Una caseta. Terres, poques, fins i tot, alguns familiars del marit mort li van robar terres de cultiu. Misèria, fam i fer de pare i mare de dues criatures de quatre i set anys, en la postguerra, va ser tota l'herència important.

Deixava que el sol s'acabés de fondre amb l'horitzó i dirigia la mirada a les seues mans. Les girava i les tornava a girar. Quantes hores van cosir, o varen fregar el terra, van rentar la roba al safareig municipal amb aigua freda, gairebé congelada, en ple hivern. Quant pa ressec i dur va esmicolar per posar-lo a bullir amb aigua clara, un bon sopar, les sopes de pa, una delícia quan no hi ha res més. Aquelles mans que havien estat llises, fortes, que van acariciar la cara i el cap del Pau, i ara ..., tremoloses, plenes d'arrugues, taques i durícies, mans desitjoses d'acariciar i ser acariciades.

Al costat de la finestra, des d'on mirava, hi havia una calaixera amb un gran mirall al damunt. S'aixecava del balancí i es posava davant del mirall. Aquest li mostrava la cara arrugada, els ulls envoltats de plecs i la mirada trista, llunyana, testimoni de la malenconia que la tenia encadenada a un estat d'enfonsament, del que intentava sortir, però no sabia com fer-ho.

També, el mirall, li mostrava el seu pentinat, aquells cabells que van néixer pèl-rojos i que gràcies a un xarampió van caure i van sortir altres, però negres. Els observava i tornava a observar. Els recordava quan gaudien d'aquell color negre, o castany fosc i que li cobrien les espatlles. Que quan corria el vent, acaronant-los, es movien sinuosament i semblava que deien: "acarona-me'ls" "besa-me'ls". Però, en aquell moment, havent passat els anys, el color, dels seus escassos cabells, estava entre el blanc i una gamma de grisos, encara que, en moure's, seguien dient: "acarona-me'ls" "besa-me'ls".

Encara davant del mirall, i veient la seua cara reflectida, dos dits feia lliscar pels llavis que estaven sense pintar. Sempre li havien dit que convidaven al petó. Pensava: fa anys que només els utilitzo per omplir de petons als nens: néts i besnéts, i com no, per besar el vidre que protegeix la fotografia del Pau en un marc que tenia sobre la tauleta de nit, al costat d'una petita llum que mantenia encesa permanentment. Nit rere nit, s'asseia a la capçalera del llit, just davant de la fotografia del Pau, murmurava una curta oració i, després, amb una mirada trista i amorosa, alhora, prenia entre les seues mans la fotografia i li demanava al Pau que, des del lloc on estigués, els beneís i els protegís de tot mal. Li feia un petó, s'estirava al llit, intentava dormir, descansar. Amb un últim pensament "que demà no sigui pitjor que avui" tanca els ulls.

En un lloc estrany per a ella, passava els dies provisionalment. Una cuidadora molt jove feia broma amb ella pera què rigués una mica, i que no estigués trista mentre arribava el seu fill, el qual passava al seu costat la majoria d'hores del dia. Però ella creia que es burlava d'ella i li deia "No et riguis dels meus dols, quan els meus seran vells, els teus seran nous". No pensava que amb gairebé noranta-nou anys, els seus dols ja eren vells. Un bon matí es va cansar de viure i va decidir iniciar el camí a la recerca del Pau, ja era l'hora, va dir.

No, l'amor no minva amb els anys, ni cal buscar culpables, ni guanyadors, ni perdedors. Només qui AIMA, res ha perdut, a ningú ha vençut i no troba culpables enlloc. Tan sols creu amb l'existència d'éssers humans als quals aimar i ser aimats, perquè res és possible sense AMOR, ni tan sols la mateixa vida.



Sinto petit
29/07/2015
A ma padrina Margarida Arbonès Reig, amb dolçor.

 

Lletra en Català y en Castellano : http://www.lluisllach.cat/espanol/responme.htm