22-08-2020 Dissabte

Allí seguda 

Allí, seguda damunt la sorra de la platja. Amb aquells ulls color de mar, mirava la línia de l’horitzó, al capvespre. La brisa acaronava el seu cos, una brisa carregada d’olors de mar. Esperava que el sol acabés amagant-se sota el mar, deixant pas a la lluna que omple el cel d’un mantell negre ple d’estels i d’estrelles, que fan de la fosca nit, un bell espectacle de llumetes, que mai ha volgut comptar, però que les coneix una per una i les anomena esperant que algun dia, una en concret, es posi al palmell de la seua mà, tot xiuxiuant-li dolces notes musicals i calçant-la amb unes sabatetes de dansa.

Allí, seguda damunt la sorra de la platja, deixant que l’escuma blanca de les ones li besin els peus nus, allí seguda, deixava que el rumor de la mar fes de company incondicional de la brisa. Junts li fan companyia en l’espera i l’ajuden a pensar i a desitjar.

Sí, allí seguda, sense papers, llibretes, bolígrafs, llapis i altres andròmines, es confessa al seu mussol, li confia els seus íntims sentiments, li demana que l’amor, el veritable amor, no trigui massa temps a arribar.

Allí, seguda, veu com a poc a poc el blau del cel es torna un negre ple d’espurnes blanques. Cada estel, cada estrella és una llàgrima seua cristal·litzada i, a la vegada, una esperança a l’amor i a la pau.

Allí, seguda, juga amb la sorra i sap molt bé que la sorra és el resultat del xoc de la suau aigua contra la dura roca, allò de què el que és suau trenca a allò que és dur, va dir Lao Tse.

Allí, seguda, sap que només amb dolçor li arribarà la felicitat.

Sinto petit 06/02/2015

A Lourdes Fernández Trejiné, amb dolçor d’amic