30-08-2020 Diumenge

José Ramón:
No són fàcils els comiats, mai són totals.
No puc dir-te adéu, ni fins després. El teu record serà permanent.
El teu somriure, i la teua bondat estaran sempre presents, en mi i en qui deixares la petjada del teu amor.
Fins ara, fins a sempre.

Sinto petit. 30/08/2015.

Avui 5 anys.

He plorat. “El Guardaespaldas” la pel•lícula. En les últimes escenes, quan ella fa aturar l’avioneta. Baixa les escaletes i cor als braços de l’aimat. El besa i l’abraça amb passió. Sí, he plorat al donar-me compta de quines són les meues pors, de quina és la meua gran por. Tornar a sentir allò especial per a una altra persona. Massa persones, massa vegades rebutjat, massa vegades quedar-me sol.

Altra vegada he plorat. No fa massa temps, em deixava portar per la seua dolçor, pel seu somriure. Vaig oblidar edats, més de vint anys de diferència. Vaig ser el seu joguet. Ara, només sóc el seu gran error. Sí, sóc el gran error de moltes persones. Sóc, a més, dèbil, molt dèbil, massa dèbil i crèdul.

També he tornat a plorar. Vaig fugir del meu camí. Em comentaren que el mercantilisme no era tan dolent. Que existien persones desinteressades. Que havia de seguir el corrent de les masses. Maltret i enfonsat. La hipocresia destrueix. Les pors alienes et destrueixen, et volen esclavitzar.

I he tornat a plorar. La mort. El maleït càncer que ho trenca tot. Quilòmetres, trasbalsat, llàgrimes, gent, molta gent. Cerimònia. Enterrament. Més quilòmetres.

Sinto petit  01/09/2015 a José Ramón, en pau descansi

Sinto petit.  Dia del Sol a 30/08/2020