Carta a Calixte, 002. “A quasi tothom ens passa”
SEGONA PART
Sinto petit, 06/06/2016
No hem de viure en el passat ni del passat. No. Però l’hem de posar
damunt la taula per a observar-lo imparcialment, estudiar-lo fredament, ja que
és l’única manera de què siguem capaços de poder reconèixer els errors que hem
comès durant els anys de la nostra vida. És la manera d’aprendre d’ells i
procurar no tornar a cometre’ls.
N’hi ha que diu que és l’hora de buidar la nostra motxilla, de deixar
al carrer a les persones que ens fan més mal que bé, que a partir d’aquest
moment, ens sentirem alleugerats de dolor i penes, que el somriure tornarà als
nostres llavis. Potser sí, però em costa saber qui em fa mal i qui no, ja que
el que en teoria em fa mal, del mal que em fa, aprenc i no poc. Per tant,
alhora, em fa mal i bé.
Sí, ho he de fer, ho he fet, ho estic fent. Ja he començat a buidar la
motxilla, però no deixant a la cuneta a la gent que en fa més mal que bé. No,
sinó a qui en volia fer, o em feia mal de manera conscient en el seu moment. A
qui ho fa de manera, diguem que involuntària, pensant que em fa bé. Sí, els he
començat a deixar fora, però al meu costat, tot vigilant-los, per si…, però no
a la cuneta, sí, caminat al meu costat. No deixen de ser éssers humans amb les
seues debilitats, amb les seues necessitats, éssers humans als quals aimar,
ajudar i mai compadir. Qui sap si en qualsevol moment cauen i els puc ajudar a
aixecar-se.
Dia del Sol 06/12/2020
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada